Apoyan a Conec

Superior

Arqueologia, Astronomia

La visió egípcia de l’Univers

És ben conegut que els antics grecs imaginaven l’univers, amb centre a la Terra, com una successió d’esferes concèntriques en què se situaven el Sol, la Lluna, els planetes i el fons d’estels fixos. Però, com imaginaven els egipcis la forma de l’univers?

Figura 01: Pàgina 87 del papir Greenfield, Llibre de l’eixida al dia de Nestanebetisheru, dinastia XXI (Museu Britànic, EA10554).

Per a acostar-nos a la concepció egípcia de l’estructura de l’univers hem d’acudir a diversos textos religiosos i cosmogònics, però també a algunes representacions que, igualment, aporten pistes. Són nombroses les imatges en què Geb, Shu i Nut apareixen simbolitzant, en essència, la Terra, l’atmosfera i la volta celeste, respectivament. Aquesta iconografia reprodueix la visió que els egipcis tenien de l’univers immediat (fig. 01).

En aquest sentit una de les imatges més suggeridores és la que ens ofereix la tapa d’un sarcòfag de la dinastia XXX descobert a Saqqara (fig. 02). El cercle interior mostra una llista de nomoi o províncies d’Egipte, verificant així que per a ells Egipte era el centre de l’univers.

Figura 02: Relleu a la tapa d’un sarcòfag de la dinastia XXX (Museu Metropolità de Nova York, MMA 14.7.1B).

Al voltant, un segon cercle mostra repetit el text “països estrangers”, amb les deesses de l’est i de l’oest marcant els límits de la Terra. Al voltant, el cos arquejat de la deessa Nut, representant el món celeste que envolta la Terra. A través de Nut navega el Sol, de dia i de nit, en aquest cas envoltat d’estels. Aquesta idea de Nut, com a deessa que personifica el món celeste, és clarament visible en la iconografia del Llibre del Dia i Llibre de la Nit, bellament exposat en la tomba de Ramsés VI (fig. 03).

La duat, el més enllà dels egipcis, quedava també en una part d’aquest món celeste. Era un espai conegut pels déus i pels difunts, i parcialment pels vius. Els anomenats Llibres del més enllà, que tan importants van ser en la decoració de les tombes reials de la Vall dels Reis, descriuen la duat seguint el camí que pren l’astre solar i la seua comitiva durant la nit.

Figura 03: Llibres del Dia i de la Nit al sostre de la cambra sepulcral de Ramsés VI a la Vall dels Reis (Font: Pinterest).

Figura 04: Llibre de Nut al sostre de la cambra sepulcral de Ramsés IV a la Vall dels Reis (Foto: S. Vannini).

Però hi havia per als egipcis alguna cosa més enllà del món celeste i de la duat? El Llibre de Nut, ben conegut en exemples de Seti I i Ramsés IV (fig. 04) i per papirs tardans com el Carlsberg I, ens aporta una clara resposta a aquest problema:

“La llunyana regió del cel existeix en absoluta foscor. Es desconeixen les seues fronteres sud, nord, oest i est. Aquestes estan establides en el nun, inertes. Allí no hi ha la llum del ba, una terra el sud, nord, oest i est de la qual no és coneguda pels déus i els akhu. Allí no hi ha cap tipus de llum”.

El nun, per tant, aquest lloc desconegut pels déus i pels akhu, està més enllà del món celeste. Tan llunyà que no és conegut, perquè només l’essència d’Atum, el demiürg, hi va estar en un temps precreacional. El papir demòtic Carlsberg I explica, a més, que “succeeix que la foscor hi és molt més gran que la que existeix en la duat”. Aquest espai és il·limitat, eternament fosc, inert, silenciós, tot al contrari que el món conegut i observable. Dels textos cosmogònics egipcis s’entén que el nun sempre ha existit, abans que cap altra cosa, que la terra o el cel, hagueren existit. En el nun anterior a la creació no hi havia l’espai ni el temps.

Si ens fixem en la vinyeta final del Llibre de les Portes, magníficament tallada al sarcòfag de calcita de Seti I (actualment al Museu Sir John Soane de Londres) o al cenotafi del mateix monarca a Abydos, comprovarem que aquesta idea també va ser plasmada iconogràficament (fig. 05). Una personificació del nun alça els braços sostenint la barca solar que viatja per la duat. Per tant, l’espai aquós del nun envolta la duat i el món celeste que Nut personifica.  En aquest sentit, encara que l’etimologia del nom de la deessa Nut no és clara, podria significar una cosa així com ‘la de les aigües’, verificant d’esta manera també una connexió entre les aigües del nun i les associades a Nut.

Figura 05: Vinyeta final del Llibre de les Portes, en què la Nun sosté la barca solar que navega per la duat (exemples de Seti I).

En definitiva, la visió de l’univers que ens transmeten els antics egipcis és la d’un món conegut, la Terra, del qual l’Egipte és el centre i queda envoltat pels altres països estrangers fins al límit dels punts cardinals. Tot això rodejat per Nut, el cel, tant en l’aspecte diürn com en l’aspecte nocturn en què la duat, com a espai pel qual transita el Sol entre el final del crepuscle vespertí i el matutí, queda vinculada. I, finalment, resta envoltat pel nun, un oceà infinit, inert, silenciós i inimaginablement fosc. És per això que les fonts del Nil es creia que estaven originades per una ressurgència del nun, mentre que la volta celeste era capaç de protegir-los del nun.


, ,

No comments yet.

Leave a Reply