Apoyan a Conec

Superior

Entrevistes, Física

Entrevista a Vicente Caselles


«L’alarmisme sobre el canvi climàtic no és roín; si no exageres, no et fan ni cas»

Caselles

Una de les aplicacions científiques que amb millors resultats incorpora les noves tecnologies és la teledetecció, una tècnica amb la qual s’obtenen dades de la superfície terrestre des de sensors instal·lats en satèl·lits. La desertització i el desgel, així com el control dels incendis forestals o dels recursos hídrics en els regadius són alguns dels aspectes que aborda la teledetecció, un mètode del qual és pioner Vicent Caselles (Gata de Gorgos, 1957), catedràtic de Física de la Terra i Termodinàmica de la Universitat de València. Caselles dirigix el Grup de Teledetecció Tèrmica, un dels equips d’investigació inclosos en el Programa Prometeu de la Generalitat, que se situa en primer lloc en el seu camp entre 50 universitats europees, segons la revista especialitzada IEEE Geoscience and Remote Sensing Magazin.

PREGUNTA. Quins aspectes de la teledetecció comprén la investigació d’excel·lència Prometeu que du a terme el seu equip?

RESPOSTA. El nostre treball es basa en l’estudi per mitjà de teledetecció de diferents qüestions relacionades amb el canvi climàtic. En el projecte que desenrotllem duem a terme unes catorze investigacions, com ara determinar la qualitat de les aigües continentals o el control dels recursos hídrics. També revisem els models per a la prevenció d’incendis, mesurem tant la temperatura marina com la de la superfície terrestre i continuem investigant sobre l’Albufera i sobre les centrals nuclears.

P. De quina manera influïx la teledetecció en els estudis sobre el canvi climàtic?

R. Des del punt de vista meteorològic s’està mesurant la temperatura de l’aire, però físicament això no té cap sentit, perquè si jo pose un termòmetre en el sòl d’un recinte o el pose en el sostre, la temperatura és totalment distinta. En canvi, la mesura de la temperatura amb un radiòmetre per mitjà d’un satèl·lit sí que en té. El problema és que només hi ha mesures meteorològiques en els països rics i no es pot extrapolar el que ocorre a 45 graus de latitud amb el que passa als pols, o a l’equador. Ací no hi ha estacions perquè no tenen recursos econòmics. En canvi, un satèl·lit mesura de la mateixa manera en un lloc que en l’altre.

P. Per tant, els resultats obtinguts són distints?

R. Clar que sí, perquè l’avantatge de la teledetecció és que oferix una visió global, i esta ens indica que la temperatura mitjana de la Terra no ha canviat. Els resultats que obtenim de les imatges del satèl·lit no coincidixen amb les afirmacions que realitza el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), que es basen en les dades de la temperatura de l’aire. El que veiem en les imatges que ens envien els satèl·lits és que la temperatura de la superfície de la Terra va augmentant en uns llocs i disminuint en altres. Això continua sent així i, per tant, és un missatge tranquil·litzador. El problema seria que augmentara la temperatura en tota la Terra, perquè llavors no hi hauria solució.

P. S’atribuïx al canvi climàtic el que els pols s’estiguen fonent…

R. Però és que els pols no s’estan fonent.

P. La seua afirmació xoca amb les imatges de les televisions que periòdicament ens mostren com s’afonen blocs immensos de gel…

R. Són imatges preses a l’estiu, època en què els blocs de gel es van fonent i disminuïxen de volum, però no t’ensenyen mai les de l’hivern, en què els blocs es refreden i tornen a recuperar el volum perdut. Intenten espantar-nos perquè ens ensenyen un trosset del problema; no ens donen la veritat completa.

Teledeteccion_vlc

P. Considera injustificades les alarmes de les organitzacions quan advertixen que està canviant el clima i que anem cap a una catàstrofe, si no s’hi prenen mesures?

R. L’alarmisme pot ser bo, no té perquè ser roín, perquè si no exageres no et fan cas. I ni així. Diguem que des del punt de vista científic, i jo tracte de ser científic, he de contar la veritat. Ja va passar amb el forat d’ozó, amb el qual ens van espantar una temporada. Vaig descartar la interpretació periodística i vaig buscar l’article original en la publicació científica.

P. I què va descobrir?

R. Que el forat d’ozó no existia. En l’estudi científic es mostrava com el forat d’ozó creixia i creixia per a després començar a disminuir. En canvi, la versió periodística mostrava la imatge de dos anys distints, una amb una superfície més xicoteta i una altra amb una extensió major. I t’espanten. Però en climatologia no hi ha res que siga lineal. En quaranta anys de professió tot el que he estudiat té una forma sinusoïdal: unes vegades creix i d’altres disminuïx; però si et faig veure només un trosset d’una funció trigonomètrica sinus, t’obligue a veure-la lineal. Si m’interessa que disminuïsca, te n’ensenye una part, i si m’interessa mostrar-te que creix, te’n mostre una altra. Quan explique als meus alumnes el canvi climàtic sóc responsable i els ensenye el que ha ocorregut en els últims cinc-cents anys, no només en vint-i-cinc.

P. Al llarg d’eixos cinc-cents anys hi ha estabilitat?

R. Encara no ens trobem ni en l’any més fred ni en el més calent de la història des d’aquella època en què els frares van començar a fer mesuraments en els convents. No estem ara en una etapa ni freda ni calenta.

P. No obstant això, hi ha informes que advertixen que s’està accelerant la pujada del nivell de l’aigua en el Mediterrani…

R. Amb quin marge d’error es fan eixos informes? No ho diuen. Com pots mesurar mil·límetres amb un aparell que té un error d’un metre? Envien un senyal des de 700 km d’altitud amb un altímetre, que és un radar com el que usa Trànsit per a posar les multes, arrepleguen el senyal rebotat i pel desfasament mesuren el nivell de l’aigua, però ningú et diu que des de 700 km d’altitud mesures amb un error d’un metre. Si l’error és un metre, no pots veure mil·límetres. Les dades les introduïxen en un programa climàtic i este les multiplica per cent anys, per exemple. I llavors el que eren tres mil·límetres passen a ser quatre metres, i com més lluny vagen més gran serà la desviació, però continuen sense donar l’error, perquè un metre cent anys més tard es convertirà en cent metres.

P. L’Albufera és un clar exemple de degradació per la intervenció de l’home. S’assegura que la seua aigua està cada vegada més contaminada

R. No, és just al revés. Els nivells de contaminació quan jo vaig començar a investigar l’Albufera fa ja 40 anys eren de 400 mg per litre. I ara s’ha reduït quatre vegades i són de l’orde de 100. Una altra cosa és que els tècnics de la Conselleria continuen usant aparells obsolets que només compten les partícules de clorofil·la de les séquies i que oferixen uns resultats que no tenen cap correlació amb la resta del llac.

P. El seu equip va crear en 2010 un sistema de teledetecció que permetria estalviar el 50% de l’aigua de regadiu mundial i pel qual va ser premiat per l’Organització Meteorològica Mundial. Quatre anys després, continuem malgastant la mitat de l’aigua?

R. Ningú ha aplicat el nostre sistema. Ens van donar el premi però no ha eixit ningú que vulga que l’ajudem.

P. A què ho atribuïx, a la desídia o al desinterés?

R. U pot guanyar el premi Nobel si és molt longeu, però normalment els científics es moren abans que es comprenga el seu treball i el meu és molt productiu econòmicament. La construcció d’un satèl·lit per a teledetecció, i jo he participat en tots els que fins ara s’han fet a Espanya, dóna una rendibilitat de cent dòlars per cada un invertit. Això no ho oferix cap negoci i, no obstant això, li proposes a una empresa invertir-hi i no s’atrevix, perquè no té la seguretat que tinc jo en els resultats.

P. Vosté va ser el primer investigador espanyol que en 1983 va presentar una tesi sobre teledetecció, en què estudiava el primer satèl·lit que construïa la NASA per a mesurar la temperatura de la superfície terrestre. Què el va portar a investigar en eixe camp?

R. Al cap de poc temps d’arribar a este departament de la Facultat vam rebre una carta de la NASA. Encara mesuràvem la temperatura amb termòmetres. Com que encara no tenia tema per a la tesi, el meu cap em va entregar la carta i em va dir: “Els americans volen mesurar la temperatura amb un satèl·lit i això no és possible, però vaja a esta reunió, per si de cas”. Vaig anar a Madrid i em vaig anar introduint en esta especialitat. Tenia vint anys. Quasi quatre dècades després sóc l’únic que queda en actiu del que s’anomena la “generació zero” de la teledetecció. Tots els que començàrem junts estan jubilats excepte jo, però l’esperança que ens queda als científics és que algun dia ens comprenga algú. És qüestió de temps.


, ,

One Response to «L’alarmisme sobre el canvi climàtic no és roín; si no exageres, no et fan ni cas»

  1. Marta López 27 gener, 2015 at 10:33 #

    No puedo creer que el entrevistado sea catedrático de la Universitat de València. Es un negacionista del cambio climático. Es alucinante el contenido de la entrevista. Está en contra del IPCC y de todo lo que los científicos del mundo ponen de manifiesto cada día. Ahora resulta que no se derriten los polos ni existe el agujero de ozono, esta web parece un panfleto. Y lo de ahorra el 50% del agua mundial ya es de traca. En fin os habeis lucido tanto el entrevistado como el entrevistador.

Leave a Reply

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.