Apoyan a Conec

Superior

Entrevistes, Història, Humanitats

Isabel Burdiel, Premi Nacional d’Història 2011: «Aquest premi hauria d’obrir-se a noves formes d’explicar la història»

IRENE SÁNCHEZ ARTERO – Isabel Burdiel (1958) ens rep entre alumnes que entren i ixen del seu despatx. Uns s’acosten a resoldre algun dubte, altres a encaminar una tesi doctoral. Aquesta catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat de València ha sigut guardonada amb el Premi Nacional d’Història 2011 per la seua biografia sobre la reina Isabel II.

Foto: Taurus

Un estudi minuciós i documentat que ha costat a l’autora prop d’una dècada d’estudi. Tot per a revelar com era realment Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó, la filla legítima de Ferran de Borbó i la regent Maria Cristina. Una obra allunyada de la premsa groga, els xafardejos i els rumors.
Burdiel és especialista en història política i cultural del liberalisme europeu del segle XIX. Entre les seues publicacions podem destacar La política de los notables (1987), Vindicación de los derechos de la mujer de Mary Wollstonecraft (1994), Frankenstein de Mary Shelley (1996) i l’assaig La dama de blanco. Interessada en la figura d’Isabel II i el seu entorn, ja va publicar el 2004 una primera biografia amb el títol Isabel II, no se puede reinar inocentemente.
El guardó té com a objectiu reconèixer i estimular el treball tan important d’estudi i investigació històrica que es porta a terme en els temes relacionats amb la història del nostre país. El premi està dotat amb 20.000 euros.

Pregunta: Ha dedicat quasi una dècada a donar forma a la biografia de la reina Isabel II. Amb els coneixements que té, què significa per a vostè aquest personatge històric?
Resposta: A mi m’ha interessat el paper de la reina Isabel II perquè volia estudiar el paper de la monarquia en el segle XIX. Va regnar en un moment de canvi entre l’absolutisme i el liberalisme, situació que podríem comparar a efectes il·lustratius a la transició entre el franquisme i la democràcia. A mi m’interessava veure la monarquia per dins i el personatge d’Isabel II té interès en funció del problema històric. En aquest sentit és molt interessant perquè s’enfronta a dilemes històrics importants, ho fa en unes condicions molt difícils i acaba sent un obstacle per al liberalisme a Espanya.

P: El regnat d’Isabel II va marcar un fet històric: el canvi de l’absolutisme a la monarquia liberal. Controlada per la mare, el marit i els partits polítics d’aquella època, quin poder va tenir realment?
R: Va tenir molt de poder negatiu i un poder positiu escàs. Va poder obstaculitzar la feina dels partits polítics i frenar els intents de control de la seua mare a partir d’un moment determinat. En aquest sentit, el que la reina va fer va ser intentar dividir els partits polítics per aconseguir ella més marge de maniobra. Té un grau important de responsabilitat en el desenvolupament del regnat, però jo diria que no és fonamental.

P: Què representa com a figura femenina?
R: Pel fet de ser dona des del primer moment va ser un problema i un instrument polític. Es va produir la Guerra Carlina perquè el seu oncle (Carles Maria Isidre de Borbó) es va negar que una dona poguera arribar al tron, però més que una guerra dinàstica va ser una guerra política entre liberals i absolutistes. El fet de ser dona va qualificar el tipus de legitimitat que s’esperava de la monarquia. A més, es va criticar molt la seua vida privada, cosa que si haguera sigut un baró mai hauria passat.

P: Ha redactat la biografia gràcies a uns arxius inèdits de Maria Cristina. Quina relació mantenia amb la seua filla?
R: Una relació de poder, naturalment. Ella va ser regent, la seua filla era molt menuda i  Maria Cristina va intentar mantenir Isabel en una situació de tutela. Aquesta situació es va mantenir fins a la revolució de l’any 54 i, a partir d’aleshores, Maria Cristina va haver d’exiliar-se i la reina Isabel II va intentar traure’s de damunt la tutela de la seua mare. Van tenir una relació tensa i enormement hipòcrita en els darrers anys de la seua vida.

P: També ha treballat amb comunicats confidencials entre distintes ambaixades. Ha revelat vostè un nou cas de Wikileaks?
R: No exactament. He treballat molt amb documentació diplomàtica inèdita i molta informació entre ambaixades confidencial. Wikileaks té sentit perquè es parla de la política actual. El que sí que és cert és que es tracta d’una documentació que fins a aquest moment no es coneixia. Els ambaixadors moltes vegades s’equivoquen, així que cal parar atenció i contrastar bé la font, perquè és gent amb accés a les intrigues i secrets de l’alta política i no es pot obviar.

P: El segle XIX té democràcies, guerres civils i dictadures. És un reflex del que serà després l’Espanya del segle XX?
R: Potencialment, moltes de les possibilitats que es van desenvolupar en el segle XX estaven ja en el segle XIX: veure com evolucionaria el liberalisme, si cap a un corrent democràtic o no; com evolucionaria el tipus de política, la relació entre els partits, la relació de la Corona… No vull dir que els fets ocorreguts del segle passat ja estigueren escrits en el segle XIX, però sí que hi havia moltes possibilitats perquè es desenvoluparen.

P: S’assembla en alguna cosa la monarquia d’Isabel II a la de Joan Carles I?
R: No s’assemblen en res perquè hi ha una diferència substancial: el règim d’Isabel II era un règim liberal i el de Joan Carles I és democràtic. El plantejament d’Isabel II era aconseguir que els homes propietaris o amb algun mèrit acadèmic accediren al dret de vot i a la ciutadania. No obstant això, la gran intel·ligència de Joan Carles, que ha après dels errors de la seua família, fa que treballe i aposte per la democràcia sense condicions.

P: Com pot ser que en aquella època foren capaços d’eliminar la llei sàlica i avui dia no?
R: La llei sàlica en si no es manté. En aquella llei el que es pretenia era que les dones en cap cas pogueren governar, per la qual cosa si no hi havia descendència directa masculina, passava a descendència col·lateral. Tanmateix, en aquests moments es dóna prioritat a l’home, però les dones poden ser reines. Això tampoc té sentit i crec que cal fer una reforma ràpida de la Constitució perquè en la nostra societat actual una distinció sexista així no s’hauria de mantenir.

P: Què ha significat per a vostè rebre aquest premi?
R: Una gran satisfacció perquè ha sigut el reconeixement del treball de molts anys. També per l’orgull que implica estar en companyia d’alguns historiadors que m’han precedit pels quals sent una profunda admiració. També és bo veure que es comença a reconèixer el treball de les dones i comencem a tenir cabuda entre els guardonats. I, finalment,  la satisfacció que siga un premi a una biografia, perquè crec que és un gènere important i sovint oblidat. El Premi Nacional d’Història hauria d’obrir-se més a nous gèneres per a explicar la història.

P: No és la primera vegada que gràcies a temes relacionats amb la monarquia s’obté el Premi Nacional d’Història. Està de moda el tema de la Corona?
R: En aquests moments hi ha un gran corrent d’anàlisi social, cultural de les monarquies europees des d’un punt de vista que té molt poc a veure amb la vella història política. El meu llibre és diferent.

P: En què treballa en aquests moments? Té algun projecte nou entre mans?
R: Estic valorant distints projectes, però de moment vull prendre’m una temporada de calma i lectura.

P: Quina opinió li mereixen les sèries històriques?
R: Si estan ben fetes em sembla que són un mitjà de transmetre coneixement històric encara que sempre passat per la ficció. Hi ha sèries angleses fantàstiques que poden despertar l’interès per la història. No obstant això, n’hi ha que són pur xafardeig i estan mal fetes. De la mateixa manera que hem d’aprendre a escriure la història com ho fan els anglosaxons, intentant arribar a la màxima quantitat de gent, hem d’aprendre a fer sèries històriques de qualitat. Encara que ja hi ha algunes que no estan gens malament, com Cuéntame cómo pasó de Televisió Espanyola, que és realment bona, o Águila Roja, que m’han dit que no està gens malament.

P: Sap que Televisió Espanyola en presentarà una sobre la vida d’Isabel II pròximament?
R: No en tenia ni idea, però hi posaré atenció.

© 2011 Conec. Tots els drets reservats.

 

 


,

One Response to Isabel Burdiel, Premi Nacional d’Història 2011: «Aquest premi hauria d’obrir-se a noves formes d’explicar la història»

  1. Beatriz Monerri 27 agost, 2013 at 19:54 #

    De todo el pasado histórico podemos aprender grandes lecciones. Es muy positiva la divulgación de la obra de la profesora Burdiel, que en este caso además, ha sido premiada. Para amar nuestro país es un muy imprtante adentrarnos en su historia. Los hechos del pasado forjan el presente, son un camino recorrido, en ocasiones, superando grandes baches que solo sirven para fortalecernos como nación.
    Compraré y leeré con interés el libro de Isabel II. Gracias profesora por ilustrarnos sobre un período especialmente intenso de la historia de España.

Leave a Reply

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.