Apoyan a Conec

Superior

Arqueologia, Món

Balenes en el desert

El desert egipci pot oferir-nos múltiples sorpreses. Qui podria esperar trobar balenes, tortugues o peixos serra en el desert? Qui podria imaginar trobar troncs enmig de l’arena? Perquè encara que parega mentira, sí que és possible, encara que tenen milions d’anys…

La regió del Faium, al sud-oest del Caire.

La regió del Faium, al sud-oest del Caire.

A menys de 100 km al sud-oest del Caire, trobem la depressió del Faium, el punt més baix de la qual correspon al llac Qarun, el qual es nodrix d’aigua gràcies a un ramal del Nil conegut com a Bahr Yusuf. El potencial agrícola del Faium ha sigut explotat des de l’època faraònica, per la qual cosa també és un lloc en què podem trobar ciutats antigues, com ara Soknopaiou Nesos (Dimeh), fundada al nord del llac en època ptolemaica; o, encara més al nord, temples com el de Qasr es-Sagha, de fa quatre mil·lennis.

Restes de troncs fòssils al nord de Qasr es-Sagha.

Restes de troncs fòssils al nord de Qasr es-Sagha.

Però més enllà de la seua importància arqueològica, la regió és molt interessant per la seua geologia i restes fòssils. Així, molt pocs quilòmetres al nord de Qasr es-Sagha, en plena zona desèrtica, trobem troncs fossilitzats de grans mides, en una àrea coneguda com el bosc petrificat. Les formacions visibles corresponen a l’Eocé-Oligocé, fa uns 34 milions d’anys, quan la zona estava coberta per un dens bosc, pròxim al mar i a la desembocadura del Paleonil. Podem trobar troncs fòssils de més de 30 metres de longitud, i en alguns casos conserven tal grau de detalls que és possible veure la rugositat de l’antiga corfa o inclús els anells de creixement. On ara veiem desert hi havia llavors una variada fauna, en la qual podem destacar l’Arsinoitherium, l’aspecte del qual era semblant al d’un rinoceront.

Arsinoitherium procedent del Faium, conservat en el Museu d’Història Natural de Londres.

Arsinoitherium procedent del Faium, conservat en el Museu d’Història Natural de Londres.

Desplacem-nos ara cap a Gebel al-Mudawara, 55 km al sud-oest del bosc petrificat. La zona, encara que continua sent desèrtica, ha canviat el seu aspecte a causa de la creació dels dos llacs artificials de Wadi el-Rayan. Quan un camina per la contornada de Gebel al-Mudawara ho fa per damunt d’un mantell de foraminífers fòssils plans i circulars, amb aspecte de moneda. Per eixa raó se’ls anomena nummulites (del llatí nummulus, moneda). Pertanyen a l’Eocé, fa uns 40 milions d’anys, quan el lloc estava cobert pel mar de Tetis. Ací trobem en 2010 una xicoteta dent de megalodó, un enorme tauró que podia arribar als 20 metres de longitud i que, comparat amb el gran tauró blanc actual, en feia un joguet. El megalodó és una espècie extingida fa només 10.000 anys, però que va començar el seu desenrotllament des de finals de l’Oligocé.

Nummulites de Gebel al-Mudawara.

Nummulites de Gebel al-Mudawara.

 Xicoteta dent de megalodó trobada a Gebel al-Mudawara.

Xicoteta dent de megalodó trobada a Gebel al-Mudawara.

 Paisatge de Wadi el-Hitan, la vall de les Balenes.

Paisatge de Wadi el-Hitan, la vall de les Balenes.

La nostra última parada en este curiós viatge en el temps que ens oferix el desert egipci pròxim al Faium, és Wadi el-Hitan (vall de les Balenes), a només 34 km a l’oest de Gebel al-Mudawara. Des de 2005 la zona es declarà patrimoni natural de la humanitat, i es convertí en un autèntic museu a l’aire lliure en què es poden comptar més de 400 exemplars de basilosaures, l’antecedent de la balena moderna. Per desgràcia, la zona està patint un ràpid deteriorament, a causa no sols de desaprensius, sinó també de l’acció erosiva contra els fòssils exposats en la superfície. Només en els pocs anys que van passar des de la meua primera a la meua última visita al lloc he pogut comprovar-ho.

Restes fòssils d’un dorudon en Wadi el-Hitan.

Restes fòssils d’un dorudon en Wadi el-Hitan.

Un dels primers fòssils de relleu amb què ens topem a l’entrar en el Wadi el-Hitan és el d’un dorudón, un xicotet cetaci primitiu que arribava als 5 metres de longitud. Estava a mitjan camí entre els seus avantpassats terrestres i els cetacis actuals, si bé eren totalment aquàtics. Es van extingir fa uns 34 milions d’anys durant el fenomen conegut com a Gran ruptura de Stehlin, que marca el canvi de l’Eocé a l’Oligocé, coincidint amb extincions massives.

Vèrtebres d’un basilosaure en Wadi el-Hitan.

Vèrtebres d’un basilosaure en Wadi el-Hitan.

Un altre cetaci d’enormes dimensions i ben representat en la zona és el basilosaure, que arribava als 20 metres de longitud. No tenia barbes, com els actuals, sinó una mandíbula, ben desenrotllada, composta per 44 dents, còniques les davanteres i punxegudes els posteriors, de manera que així podia atrapar i esgarrar les seues preses. D’altra banda, tot i que té aletes davanteres, encara conserva potes posteriors de tres dits, un record dels seus avantpassats terrestres. Com el dorudon, el basilosaure també es va extingir fa 34 milions d’anys. La vall de les Balenes, a més, ens mostra tota una varietat de fòssils que ens servixen per a reconéixer la vida marina pròxima a la costa egípcia de fa més de 30 milions d’anys.

Part de la mandíbula dentada d’un basilosaure a Wadi el-Hitan.

Part de la mandíbula dentada d’un basilosaure a Wadi el-Hitan.

El desert ens ha ensenyat, per tant, una imatge d’una època remota en què el paisatge i la fauna eren totalment distints. Un lloc que, per la seua història geològica, paleontològica i arqueològica, hauríem de conservar i protegir.

© 2013 Conec. Tots els drets reservats.


, , , , ,

2 Responses to Balenes en el desert

  1. Javier 11 juliol, 2013 at 8:26 #

    Muy buena e interesante y asombrosa información.

  2. Isaac 22 agost, 2013 at 12:38 #

    Feliçitats per la tasca realitzada que no es mereïx menys.

Leave a Reply

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.