Apoyan a Conec

Superior

Art, Els núvols al l’art, Meteorologia, Món

Las nubes en el arte (II)


Els cels de Velázquez

L’expressió “cels de Velazquez” s’empra de vegades per a fer referència a uns cels complexos, embolicats, amb diferents gèneres de núvols, com ara els cirrostratus i els altostrats (núvols alts i mitjans que s’estenen en l’horitzó i cobrixen gran part de la volta celeste). En meteorologia es fa referència als “cels caòtics” per a identificar eixe mateix tipus de cels, en què no domina un sol tipus de núvol.

Cirrus i cirrostratus embolicant el cel, que donen com a resultat el que popularment es coneix com a un cel velazquià.

Cirrus i cirrostratus embolicant el cel, que donen com a resultat el que popularment es coneix com a un cel velazquià.

La referència al genial Velázquez (1599-1660) té la seua raó de ser en els cels que apareixen en alguns dels seus quadros més famosos, com ara La rendición de Breda (1634-35) –mundialment conegut per Las Lanzas–, els retrats eqüestres de diversos membres de la reialesa, que també va pintar Velázquez per al Saló de Regnes del palau del Buen Retiro, així com els retrats de caça destinats a l’antiga Torre de la Parada, localitzada en el madrileny Monte del Pardo.

La rendición de Breda, conegut també com el quadro de Les llances, pintat per Diego Velázquez en 1634-35. © Museu Nacional del Prado

La rendición de Breda, conegut també com el quadro de Les llances, pintat per Diego Velázquez en 1634-35. © Museu Nacional del Prado

En tots estos cels dominen les tonalitats blaves i grisenques, a més d’una gran varietat de formes de núvols, totes estes realitzades amb una impecable tècnica pictòrica. L’historiador José Camón Aznar va descriure El príncipe Baltasar Carlos, cazador en els termes següents: “Pocs quadros com este ens donen una impressió de més autèntica naturalesa, de contacte viu i real amb la terra, amb les muntanyes, amb l’aire fresc i transparent i ara matisant la seua lluminositat amb eixe cel ennuvolat, ple de núvols amples que atenuen el contrast amb la preciosa figura del príncep.”

El príncipe Baltasar Carlos, cazador, (1635-36). Diego Velázquez. © Museu Nacional del Prado

El príncipe Baltasar Carlos, cazador, (1635-36). Diego Velázquez. © Museu Nacional del Prado

 Retrato ecuestre del Conde-Duque de Olivares (ca. 1638). Diego Velázquez. © Museu Nacional del Prado

Retrato ecuestre del Conde-Duque de Olivares (ca. 1638). Diego Velázquez. © Museu Nacional del Prado

La raó per la qual Velázquez embolicava tant els cels no se sap de ciència certa, encara que podem especular un parell de causes possibles. Una d’estes va poder ser d’índole econòmica, encara que és molt especulativa. Ja des del Renaixement, els pintors a l’oli usaven diferents pigments naturals per a disposar dels distints colors. El blau celeste s’aconseguia gràcies a la pols de lapizlázuli, un mineral que en aquella època procedia exclusivament d’unes mines situades en l’actual Afganistan, i que a causa de la seua escassetat era un bé molt preat i d’elevat preu, fins al punt que es coneixia com a “or blau”. Els artistes tractaven de racionar-lo, i eixa podria ser una de les causes per les quals Velázquez l’utilitzava en les dosis justes en els seus cels, sense emprar-ne grans quantitats.

El cels de Velázquez. Gràfic: JM. Àlvarez / Metagràfic

La segona possible causa, que exposaré a continuació, em pareix més plausible i està íntimament relacionada amb el temps atmosfèric que dominà a Madrid durant els anys en què Velázquez va ser pintor de la cort. Entre 1632 i 1636, el geni sevillà va realitzar per encàrrec els distints retrats reials en què apareixen els seus famosos cels velazquians. Van predominar aquells anys els dies ennuvolats sobre els de cels rasos? A pesar de trobar-nos en aquell moment en un dels períodes més freds de la Breu Edat de Gel (cosa que implicaria un predomini de situacions del nord sobre la península Ibèrica, amb presència a Madrid de molts dies gèlids i secs, amb els cels poc ennuvolats o rasos), les fonts documentals aclarixen un poc l’assumpte. En el seu llibre Historia del clima de España (1988), el meteoròleg Inocencio Font Tullot ens diu que “durant la quarta dècada [del segle XVII] el fred minva notablement, sense que es tinga notícies d’hiverns molt freds.”. La més suau temprança d’aquells anys potser va ser la causa d’una més intensa nuvolositat en els cels de Madrid, la qual cosa hauria quedat reflectida en els quadros de Velázquez.

Esta interessant connexió entre la meteorologia i la pintura la trobem en molts altres pintors de totes les èpoques i estils. Com a resultat d’una sensata investigació, en 1970, el professor de la Universitat de Pennsylvania State, Hans Neuberger, va publicar un article titulat Climate in Art (El clima en l’art), basat en l’anàlisi de la quantitat de núvols que apareixen en els cels de milers de quadros pintats per distints artistes durant el període 1400-1967. La seua conclusió va ser la següent: “Els resultats d’esta investigació estan basats en la tesi que l’artista, com un cronista conscient o inconscient del seu entorn, i el clima, com a agent omnipresent en totes les activitats humanes i les seues expressions artístiques, es combinen per a revelar l’experiència climàtica real de l’artista, que es pot expressar com una mitjana dels elements climàtics presents en les seues pintures.” Els cels velazquians no pareixen que són una excepció.


, , , , ,

One Response to Els cels de Velázquez

  1. Beatriz Monerri 22 setembre, 2013 at 9:20 #

    Un nuevo e interesante artículo de esta serie relacionada con el cielo y el arte. Para los seguidores de la divulgación relacionada con estos temas, me gustaría compartir la información sobre una interesante exposición que se celebra en el centro Pompidou en Metz (delegación del centro Pompidou de Paris). Se trata de una exposición que contempla la visión del artista desde el cielo. La exposición “Vues d´en haut”, es una muestra de cómo los artistas son perceptivos a los avances de cada momento. En la página web del mencionado centro se pueden apreciar, por ejemplo, imágenes fotográficas tomadas por Nadar y Black de sus primeros viajes en globo. Es una perspectiva diferente, no es tanto cómo contempla el artista el cielo y lo plasma en su obra sino cómo el artista ve el mundo y la realidad que lo rodea desde el cielo o desde una cierta altura. Es fantástico comprobar que los artistas nunca han sido insensibles a la realidad que les rodea y a los avances técnicos que en cada época se producen.

Leave a Reply

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.